Blog per tractar temes assagistics

Archive for gener, 2010


El sentit de la vida

Se que aquesta entrada, és la que fa nou, que està fora de termini i què no me conta per a la nota. Però no me puc estar sense posar-la. És curiós, açò ho e escrit durant un examen, per que estava en blanc i he dit, vaig a aprofitar el temps escrivint alguna cosa. El escrit següent és un poc així com de ciència ficció, però és una reflexió interessant.

Una freda brisa em colpeja la cara. Quina sensació més agradable, als meus peus s’estén una immensa praderia verda. Quina quantitat d’olors, de sensacions, d’emocions em provoca. Un contacte amb la natura. L’agradable so dels insectes són musica per a les meues orelles, em fa la sensació que tot està en harmonia, que pertanc al món. Que tinc un lloc a l’existència, que la vida té sentit, encara que no el trobem. La llum del sol il•lumina aquest dia amb fervor, no fa calor, simplement impedeix que tinga fred. Perquè… què és la vida en si? Una simple cadena de reaccions químiques ajudades per la física? Doncs vaja, si fos així no seríem molt més que un cotxe, veritat? La pregunta és, som realment un cotxe? O millor dit, una maquinaria, o som alguna cosa més? Hi ha diferència? Quin és el sentit de la nostra existència? Eixa també és una gran pregunta que tota la humanitat es fa. Hi ha resposta possible? Qui sap, nosaltres actualment i amb anys i panys passats, encara no hem trobat la resposta. No hem trobat cap certesa que ens indique que sí, que té sentit. Aleshores per a què lluitem? Per a què sobrevivim i ens esforcem dia a dia? Per a res? No ho crec així, no sé per què, però tots els humans tenim la intuïció, o almenys la sensació, que sí serveix, que sí té sentit, que els nostres esforços serveixen per a alguna cosa. Qui perda aquesta esperança caurà en un pou d’obscuritat i suïcidant-se. Aleshores açò em fa pensar en una altra cosa. No pot ser que la sensació de que el món ens necessita i que pertanyem a ell, siga simplement un mer instint de supervivència? Si fos així, tindríem una altra pregunta. Per a què el món necessita que sobrevivim? Si ni té sentit la nostra existència per què la natura hauria d’utilitzar energia per crear un ésser viu que pogués mitjanament pensar i que a més a més tingués instint de supervivència? Alguna cosa no quadra. Hauríem d’emular a pel•lícules com Matrix i pensar que els éssers vius som simples bateries? No seria lògic? És clar que en aquest cas no per a alimentar maquines, sinó per a moure la maquinaria que és l’univers. Si ho analitzem veiem que els éssers vius anem contra natura. La majoria de les coses tendeixen a alliberar la calor, és a dir, a perdre energia. Les estrelles es gelen, els planetes també, inclús els éssers vius. Aleshores, per què dic que som bateries? Perquè els éssers vius es gelen, sí, però recuperem la calor mitjançant el metabolisme i en generem. Eixa és una de les diferències bàsiques entre els éssers vius i la matèria inorgànica: el metabolisme. Si és així, la vida no seria més que una forma de regenerar l’energia perduda? És a dir, l’univers perd calor, i per tant la vida genera calor mitjançant el metabolisme. Com a éssers vius que som tornem a la terra, retornant la nostra matèria orgànica, i també ens reproduïm. Això fa que sempre puguem generar energia. El cicle de la vida, ho perpetua i no esgotem al planeta. No seria eixe el sentit de la nostra existència? Què pensaríeu si ens digueren que la nostra importància rau en que som la part essencial que fa moure l’univers? No ens sentiríem satisfets? No podríem dir: “Vaja tu, l’univers funciona gràcies a nosaltres. Quines coses. Som nosaltres els salvadors de l’univers”? I estic parlant de l’univers, no del món o un país o una regió. Estem parlant de fer funcionar tot el que és i alhora tot el que no és. Quina bonica realitat seria! Ara bé, aquesta resposta no ens deixaria una mica decebuts? Ser simplement unes bateries? Doncs és possible. És clar que ser l’energia que mou l’univers no és poca cosa. Però quina és la diferencia amb els humans? Nosaltres produïm més energia amb les nostres activitats i el nostre pensament o a banda de ser bateries tenim alguna funció més? Alguna cosa així com els protectors de la vida? Per què no? Com veiem mai no estem satisfets i una vegada responem una pregunta busquem més interrogants i noves respostes. Som humans i per a bé o per a mal som insaciables pel que fa al coneixement. Açò és el peix que es mossega la cua.

Un acomiat o més bé un fins prompte?

Amb aquesta entrada, que és la que fa huit, faré una reflexió sobre l’obra de Montserrat Roig Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Aquesta magnífica obra permet conèixer a l’autora. Per altra banda ella ens fa reflexionar sobre molts tems distints i actuals. Sobre la nostra llengua, sobre les dones, sobre l ament, sobre la pròpia escriptura… Hi ha tan gran quantitat de temes tractats en tan curt espai, que pareixen inesgotables. A part de que és una lectura molt amena. Ella sap com fer que entra al seu món interior. Sap utilitzar les paraules d’una forma tan correcta que ho entens tot. També és veritat que te opinions que et poden agradar més o menys. Però no estem discutint això. L’eficàcia d’un assaig està a fer-te reflexionar, no ha fer-te estar d’acord amb el punt de vista del l’autora. Per tant això és una cosa que Montserrat Roig ho aconsegueix de forma excepcional. També parla molt emotivament sobre al dona i al seva funció al llarg de la literatura. És un dels punts més interessants, ja que, almenys jo, poques vegades he vist escrits que tracten tan profundament la situació de la dona. En fi és un viatge que recomanaria a qualsevol que vulgues aventurar-se als misteris de la ment . I per què no, al públic en general. És una gran escriptora de la nostra cultura que hi ha que conèixer. No tinc molt més a dir així que. Si decidiu aventurar-se disfruteu del viatge.
Per altra banda, ja a part de l’obra, dir que tot aquest treball de blogs, de fòrums… m’ha sigut molt útil, per adintrar-me al món del assaig i la reflexió. I la veritat és molt poca la costum que tenim de reflexionar i ho hauríem de fer més a sovint. Espere que tots vosaltres hagueu disfrutat tant com jo, llegint i escrivint els blogs. A tos vosaltres una gran salutació i que tot us vaja molt bé a la vida. Adéu, o he de dir més bé fins aviat? Que ho passeu bé?

Els records

Que són els records? Una cosa real o simplement una invenció de la nostra ment? Quantes vegades hem pensant em recordat uns fets i desprès altres persones ho recorden de forma diferent? La memòria es veritat o una simple fal•làcia? Inventem els nostres records o simplement cadascun viu els moments d’una forma diferent? I que em dieu dels records inventats? Somnis que ens han paregut tan reals que al final els acabem confonent amb la realitat? Sí, la memòria es tot això i més. És una gran mentida, però a la vegada un gran veritat, per què el que som ho som gràcies als nostres records. I el més fotut és que a vegades recordem coses que voldríem oblidar i oblidem coses que volem recordar. Tot es molt complicat, o no? La vida es tan complicada, o la ment humana és la que ho complica? Tan senzill seria viure com a purs animals, que sols pensen en menjar i dormir i alguna que altra cosa. Però som humans i ens toca viure com a tal. Els records són part de la nostra vida, tot el que som i el que serem. No ens fa terror imaginar-nos que un dia qualsevol ens despertem i ho em oblidat tot? Que ja no recordem a ningú dels que em conegut, ni recordem res de la nostra vida. Per alguns això seria un alliberament, per a altres una perdició. Quins pensaments tindran les persones malaltes, per exemple d’Alzheimer, que sabem que a poc a poc van perdre tots els seus records? Ha de ser un sentiment desolador. I és que la memòria es una arma de doble fulla. Per una part ens fa sofrir i molt i per altra banda és la que fa que continuem vivint, la que fa que mirem cap al futur buscant un món millor o simplement un lloc o poder viure amb les nostres records. Si ja és frustrant intentar recordar alguna cosa i no aconseguir-ho, imagineu-se el que seria no poder recordar res. En fi. Què li anem a fer. LA vida està repleta de misteris. I alguns misteris no esta per a que els humans els resolguem, o almenys de moments. Si descobrirem tots els secrets, si aconseguirem saber-ho tot, què ens quedaria de la vida? Per a que viure si ja no podem sorprendre’ns ni esbrinar res? L’existència del ser humà radica en el coneixement. Encara que siga de petites coses. És un a part essencial de la nostra vida. A part que un coneixement absolut no ens conduiria a la nostra pròpia destrucció? O per contra ens conduiria a una salvació? Són preguntes sense resposta. Però que ahí estan. Des del principi de la humanitat. I en definitiva. Val la pena recordar-ho tot? Opine que no, moltes rancors estan arrelades amb eixa incapacitat d’oblidar. S’hauria de poder sols recordar els moments feliços. Bé, això tampoc es veritat, per que sense records dolents no podríem sobreviure, però si oblidar records que ens fan sofrir i que no ens serveixen per a res. Simplement per a refrenar-nos.

Per què no escriure en català?

Hi ha gent que m’ha preguntat que per què he escrit en el meu llibre en València, o Català (m’és igual la diferència, és la mateixa llengua), que s’hi l’hagués escrit en castellà haguera tingut més eixida, o almenys probablement ja estaria editat. La resposta es òbvia, l’he escrit en la meva llegua per que m’ha donat la reial gana. És així de simple. A mi em flueixen les paraules més fàcilment amb la meva llengua que amb una altra. Em sent mes còmode, li trobe una infinitat de matisos que me la fan mes agradable. Supose que cada parlant te la mateixa sensació amb la seva llengua materna. Per què limitar-se a esc riure en una altra llengua per què tinga més eixida? Jo no vaig començar a escriure el meu llibre per a que tingues una gran difusió, el vaig escriure per què ho necessitava, no més ni menys. I que millor forma d’expressar-me que amb la meva llengua, amb la qual podia expressar-me millor? En l’època que vaig començar el meu llibre, jo tenia uns 16 anys, estava avorrit de la meva vida. Necessitava alguna cosa més, la realitat m’estava matant. Acabava de deixar la meva quadrilla d’amics i com aquell que diu estava pràcticament sol. A més a més, durant tota la setmana estava al institut fent primer de batxiller, i per les vesprades no es que fer molt i els caps de setmana treballava al bar de la meva tia. Total que la monotomia m’estava consumint. Així que vaig decidir escriure un llibre. Ja ho havia pensat feia molt de temps, però entre pitos i flautes mai m’havia posat per la feina. Ací estic d’acord en part quan Montserrat Roig afirma que els escriptors, necessitem de l’escriptura per a allunyar-nos de la realitat. Per a tindre el nostre propi món. Així que…
La veritat és que en un principi el meu llibre tractava sobre el meu videojoc preferit. Sí, era un argument basat amb el videojoc i amb personatges d’ell. Però la cosa canvià, mentre anava prenent forma l’obra l’argument es consolidà i es separava cada vegada més de la meva idea original. Finalment prengué una idea definitiva i deslligada al videojoc. Em vaig passar més de mig curs jo i un companys i amic de classe, que sols el veia al institut, parlant sobre la meva obra. Entre els dos buscarem nom a la xica. I ell em dibuixa un mapa del meu món seguint les meves indicacions. També l’aspecte de les armes definitives dels meus personatges me les dibuixa ell. Gràcies a ell a poc a poc me vaig fer una idea del com volia que fos la meva obra. Ell m’escoltava i donava les seves idees. Vaig decidir que un dels personatges del meu llibre seria ell. Com a ell li agradava molt les urpes a les mans i tal, eixa va ser la seva arma, la definitiva era igual però amb peculiaritats, però aquesta no apareix fins quasi al final de l’obra, al igual que la de la resta dels personatges. Ens divertíem molt. Inclús muntant teoria absurdes. Que al final en mi derivarien en teories més series. En eixa època sols vaig escriure tres capítols. I la veritat si ara és llegeix els primers escrits amb els definitius (encara que estan pendents d’un reelaboració) és veu la diferència. No va ser fins que me’n vaig anar a Saragossa, amb dinou anys, que no vaig reprendre l’obra i finalment als vint la vaig acabar. Així què, si la meva intenció era desviar la meva ment, per a que tindria que haver volgut escriure ne castellà, per a que tingués èxit? I és més, encara que la meva primera intenció hagués sigut fer ventes, per què no puc escriure amb la llengua que vaig nàixer? No hi veig cap motiu. Per això ànim a tot aquell escriptor que si li naix escriure amb la seva pròpia llengua que ho faça, que no és preucupe per si te eixida o no. Que escriga pel plaer d’escriure, no per a vendre. Està clar que no anem a ser hipòcrites, si el llibre te èxit i es ven, molt millor, no vaig a dir que no. Però que això no el limite a escriure amb la llengua que mes li agrade.

Sobre el bé i el mal

Alguns dels escrits que Montserrat Roig hi te al seu llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida m’han fet recordar un capítol del meu llibre que parla sobre el bé i el mal. En els escrits citats, Montserrat Roig parla de la violència a la televisió i també la violència als camps de concentració Nazi. Aquí us deixe un fragment del meu llibre en el qual tracte la qüestió del bé i del mal. És una mica llarg, però mostra correctament la meva opinió.

“Per que preguntes? Per que ja estic cansat que hem diguen el que he de fer i el que no. Que hem diguen el que està be i el que està mal. El bé i el mal no existeix, és una invenció humana, feta pels sers mes dèbils per a protegir-se dels més forts. O a cas tu veus en la natura alguna distinció entre el be i el mal? No veritat? A la natura sols sobreviuen els més fort i els més aptes. Per què he de protegir als mes dèbils? Les espècies evolucionen gràcies a que els més dèbils desapareixen i els més forts sobreviuen, és llei de vida.
-De que estàs parlant? Estàs rebaixant-te a ser un simple animal. Els humans volem ser especials i ho som. Al diferenciar entre el bé i el mal estem aconseguit eixa especialitat. Un animal està guiat per unes pautes escrites als seus gens i no variarà el seu comportament. En canvi l’esser humà ho pot fer, pot lluitar contra eixes pautes escrites. Te la capacitat d’elegir el que vol fer i el que no. No està tan condicionat pel seu rellotge intern, pot modificar-lo.
-Estàs dient-me que l’esser humà es lliure? Jo crec que no. Per molt que ho intente sempre acaba tornant al mateix lloc. Pot ser que eixa no llibertat estiga molt ben dissimulada, però en definitiva els humans tendeixen a la violència i al comportament animal. I això és el que conta.
-No opine igual que tu. Si els humans no s’hagueren distanciat del comportament animal no haurien aconseguit tot el que han aconseguit. L’escriptura i per tant la lectura, quin animal escriu i llegeix, abans que això la parla, una infinitat de paraules per a descriure moltes coses, el foc, en comptes de fugir d’ell l’utilitzaren, l’agricultura i la ramaderia, el preguntar-se el per que de les coses, la tecnologia adquirida i en definitiva totes eixes coses que ens diferencien dels animals. Poder sentir amor per els demes, compassió.
Tots eixos sentiments son reals, tots els tenim. Per tant no hem pots negar que acabar amb la vida d’un esser viu pel simple fet de fer-ho està mal. A la natura les espècies més dèbils desapareixen per que les mes fortes necessiten alimentar-se d’elles, però si les més fortes no ho necessiten no acaben amb elles. El que aconseguiries amb eixe comportament seia crear un mon de violència on cada un faça el que vol i s’hi ha algú que no li pareix i es clava en els assumptes de l’altre matar-lo si és més dèbil o sucumbir a ell si és més fort.
-Be això és la llibertat. No? Fer el que et dona la gana.
-No, la llibertat no és això. La llibertat és la capacitat d’elegir els teus propis límits. Has de posar límits, si tots feren el que volgueren no hi hauria equilibri, per tant la llibertat no és fer el que un vulga, sinó elegir el que està bé i el que està mal, però per una raó lògica.
-Bonic discurs. Va per favor Raül oblidat d’eixa concepció infantil de les coses. La realitat és la violència i la destrucció. Tot no és tan fàcil ni tan bonic com ho pintes. L’esser humà sempre està clavat en un bucle de violència. Mira al teu al voltant. Guerres, fam, mort, esclavitud… tot el mon es una violència sense fi. Tu m’estàs dient que persones que opinen com jo son les que condueixen per mal camí l’existència. Però no és així. Els humans a la llarga s’acabarien avorrint de tanta pau i muntarien una guerra sols per divertir-se. Vulgues o no al ser humà li diverteix el sofriment, encara que no ho admet. No cal ser hipòcrita. A més o afones o t’afonen. A hi està la clau de tot. Per que s’han de protegir els mes dèbils? De que serveix? Teu diré, sols serveix per a perdre la vida. Per molt que els salves al cap de cert temps ho oblidaran i el teu treball haurà sigut en va. Per altra banda és molt probable que una vegada salvats i sense problemes es tornaran arrogants, confiaran en què no tenen res a témer i si tu estigueres en problemes no t’ajudarien. Això sí, si tornaren a tindre problemes ells mateix ràpidament acudirien a tu. Capacitat d’amar, ja. Ningú comportament humà és altruista. Sempre es busca un benefici. I vulgues o no per que un ascendisca altre a d’enfonsar-se més. Així que no sigues tan infantil. Ja no estàs en edat. Tu tens potencial, tots nosaltres quatre el tenim. Aprofitem eixe poder i construïm un mon que ens agrade a nosaltres, inclús tu podries intentar crear el mon en el que creus, però per a això cal dominar al demes.
-No ho accepte. És molt probable que jo siga infantil, un xiquet, un immadur,és veritat ho admet. Però no accepte que les coses siguen com tu dius. El món no pot funcionar per un egoisme extrem. Si tots ho comprenguérem hi posarem de la nostra part per respectar als demes i les seves opinions, les coses serien ben diferents. És molt d’esforç, és possible. També pot ser que no ens porte a cap lloc, però jo crec que val la pena intentar-ho. Lluitar per un món o tots visquen bé i en pau. I no crec que la gent s’avorrira de tanta pau. La gent es feliç vivint amb els demes rient i ballant, xerrant, jugant amb els amics, amant. A la gent tot això l’hi encanta. L’hi agrada l’harmonia i la tranquil·litat. I per als que busquen emocions sempre està escalar muntanyes, investigar coves, adintrar-se a la mar etc. No fa falta la violència per a passar-s’ho bé. En el fons la felicitat està a compartir amb els demes i mai no quedant-s’ho tot per a un. I si el meu pensament és infantil prefereixo ser un xiquet tota la meva vida i pensar que és possible tot el que t’acabe de dir que acceptar que no hi ha solució, que regeix la llei del més fort.
– Jo vuic que vosaltres tres comprengueu la meu postura i treballem junts. Encara que penseu el contrari us considere amics meus. Vuic que els quatre dominem el mon o el mons, que posem les nostres propies lleis. Regnar sobre els demes. L’única forma d’acabar amb tant de sofriment es que persones com nosaltres, intel•ligents i amb molt de potencial, dominen a la resta i els portin pel bon camí. Cap a la prosperitat. Per molt que tu ho vulgues la majoria dels sers humans per si sols no ho aconsegueixen. Necessiten una ma de ferro que el guie. Eixa ma podríem ser nosaltres. Però veig que amb les paraules no arribarem a cap lloc. Hauré de demostrar-t’ho per la força. Et demostraré que si lluites sense tindre en compte els sentiments es aconsegueix molt mes potencial. No vuic matar-te, però disculpa’m si ho acabe fent. Se que una vegada tu estigués convençut els altres dos se’ns uniran sense cap reserva. Per això Raül et desafie a un duel. Enfrontat amb mi. I si algú dels dos ha de caure que així siga.
-No hem deixes cap altra opció. Se que per molt que em negue m’atacaràs. Per tant accepte el duel.” (Gay Pau, Raül; El cavaller de la tristesa (capítol 18))
Aquesta és la meva visió sobre el món i moltes vegades sobre l’origen de la violència. Gent que esclavitza a altra creient que està fent un bé a la humanitat, quan realment el que està fent és perjudicar-la.

Per què escrivim?

Montserrat Roig opina que ningú no ho pot explicar, que es poden buscar teories. Que simplement és un anar fent. Des del seu punt de vista ella pensa, encara que com a mera suposició, que els escriptors són gent que coneix la seva pròpia bogeria i la controla. Que és gent que no pot suportar al realitat i s’amaga, o utilitza, darrere l’escriptura per a viure en un món on hi pot habitar. Si fem memòria molts grans escriptors eren depressius. Temien la realitat, o almenys no els agradava gens. Els escriptors son uns somiadors empedernits que intenten crear un lloc on la seva ment puga descansar en pau. Açò em recorda molt a la visió del mon que té Eugeni Montale, escriptor italià i premi Nobel de literatura. Ell no creu que el poeta siga més que la resta de la humanitat, per a ell el poeta és “la forma de vida del qui realment no viu”. Al igual que Montserrat Roig opina que el que escriu no viu, que el escriptor es un ser marginal que sols escriu. El gran crític Contini opina que l’originalitat de Montale es dona per que la seva obra és de tipus existencial, no poètica, que és la seva actitud davant la vida. Segons ell la poesia de Montale tracta sobre un enfrontament amb la realitat quotidiana que és absurda, irracional i no interpretable i enfront d’això el poeta escriu.
Per es això veritat? El escriptor és una persona que no sap el que és la felicitat? I a més a mes, es veritat que no l’interessa per què és molt difícil plasmar felicitat a la literatura? També acaba parlant de l’art de escriure com a teràpia. I en paraules de Montserrat Roig ”teràpia ho és, no hi ha dubte. Però al començament. Després per que continuem?” Jo opine que tot el que diuen aquest gran autors és veritat. Sí, però la pregunta és, fins a quin punt? És indiscutible que escriure ajuda a l’individu, ajuda a posar nom als seus temors, a les seves inseguretats, a les seves preocupacions. Ajuda a evadir-se de la realitat. Jo mateix ho puc afirmar. Però cada persona és un món. Em de assumir que per a ser un gran escriptor has de ser la persona més infeliç del món? Opine que no. Tot això son canons i tipus d’estil. Per que una persona feliç i alegre no pot ser escriptora? Clar que ho pot ser. I és més. Diria que eixa felicitat es pot plasmar. Ja què, si és pot transferir tots els sentiments de tristesa i infelicitat, perquè no s’han de poder transmetre els de felicitat? Simplement s’ha de obtindre una visió optimista enfront la vida. La vida es bonica, m’encanta. Cada sensació, cada alegria, cada moment de tristesa, son gotes que emplenen el got de la vida. Sense elles, tant sensacions agradables com desagradables, la vida no tindria sentit. Són els moments desagradables els que ens fan disfrutar els agradables. La vida m’emociona, m’encanta, cada xicotet detall és una delícia per als meus cinc sentits. Podria passar-me hores parlant de la bellesa de la vida i no me’n cansaria. L’adore, l’aprecie fins a les seves últimes conseqüències. No entenc la gent que vol acabar amb ella. Al igual que no entenc al gent que provoca guerres per simple poder. Defensar-se és una cosa, però atacar per que sí? Quin sentit té privar a les altres persones de la vida? No ho entenc, al igual que no entenc la violència. Quan era mes ment pensava que com els adults, anem a dir-los malvats, havien pogut ser xiquets? Ells no havien sigut xiquets hi havia tingut una visó, anem a dir-li pura de la vida? Ara de mes major, venc que molts xiquets no tenen la mateixa visió del món que tenia jo. Que molts ja tenen una idea més egoista del món. Eixes accions de adults són manifestacions del que s’estava incubant de xiquets. També es veritat que molts del adults “malvats” han passat per situacions a la vida que els han conduit al fer el que han fet. Però es això justificable? La resposta rotunda és no. Res no justifica causar-li malestar a un altre. Clar, que algunes vegades és necessari per a la pròpia supervivència el crear-li malestar. Però mes que malestar em referís a causar un dolor real i profund a la resta de les persones.
En definitiva, cada persona és un món i te unes formes d’expressar-se. Cada u utilitza l’escriptura per a coses diferents. Així que, jo dic que no te per que el escriptor ser un boig o un infeliç per a fer bona literatura. I que a la natura i a la vida sí hi podem trobar la felicitat, per que la felicitat es viure cada moment, dolent o bo, i superar qualsevol situació. Això et fa guanyar seguretat i confiança i ahí està la vertadera felicitat. En confiar que passi el que passi tot acabarà bé.

Hi ha alguna diferència?

Moltes vegades ens preguntem si hi ha alguna diferencia entre els homes i les dones. És una resposta molt complicada de contestar i hi han molts matisos. Però anem ha intentar parlar objectivament. Es evident que fisiològicament hi ha diferència. Els homes produïm unes hormones diferents a les de les dones. És veritat i realment pel que fa a alguns mínims detalls, si que hi han diferencies de caràcter. Les hormones influeixen. Però eixa diferenciació es mínima. Jo he conegut homes i dones de tot tipus. Per tant, on està la veritat? La veritat es obvia, tots som ser humans. I prou, ni més ni menys. I com a sers de la mateixa espècie les emocions i sentiments son iguals. La diferència no estant entre sexes que com entre individus. Ahí està la clau. No em de jutjar a la gent per ser home o dona. Açò es típics de dones, i allò altre de homes, o la típica frase “home tenies que ser” o “dona tenies que ser”. No, el correcte seria “tu tenies que ser”. És així de simple. Les emocions humanes, són això emocions humanes, engloben a tota la humanitat. Jo soc d’eixe parer. No hi ha diferència. Intel•lectualment som equivalents. Els dos sexes senten dolor, sofriment, tristesa, desesperació, alegria, amor… D’acord, no hem d’oblidar que certs instints masculins són diferents dels instints femenins, però i que? A cas no som humans igualment? I a cas entre dos persones del mateix sexe no es veuen comportaments diferents? Perquè em de menysprear un gènere? No té sentit. Però en fi en el món dels humans hi ha moltes coses que no tenen sentit. No em pareix be ni les persones que diuen que els homes són els millors, ni les persones que diuen que les dones són les millors. No! No te perquè, això es degradar l’essència de ser humà. No s’hauria de mirar les dones com a objecte sexual, és veritat, però tampoc a l’home com a objecte. I eixa part moltes vegades s’oblida. És veritat, la situació de la dona es molt pitjor, però sempre ens oblidem que els mateixos, anem a dir-li, “delictes morals és donen també als homes. No hi ha que discriminar a ningú per sexe. Tots tenim la nostra utilitat. Que les dones tenen fills, sí i què? L’home els pot cuidar igual que una mare. Això sí, el instint maternal està molt més desenvolupat en la mare. Però per que una dona puga tindre fills, no donar-li una feina? Va per favor, a on anirem a parar. És com dir que com un home pot tindre càncer de pròstata, doncs no li donem la feina. En definitiva, els homes i les dones som iguals a pesar de les nostres petites diferències. I com a espècie humana hauríem de caminar els dos sexes agafats de la mà, no en dos bàndols diferents.

DIGUES QUE ME ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

Aquest llibre és una recopilació, d’articles, textos escrits en llibretes disperses on expressava els seus sentiments i emocions, o simplement coses que volia comentar. La seva intenció, no és ser erudita, no arribar a un punt clau. Simplement vol reflexionar i fer reflexionar. Fer arribar als altres el que ella pensa. Sense punts definits, amb contrarietats. Però analitzem el títol del llibre. Què ens vol dir en ell? En el primer escrit que llegim, desprès de la nota introductòria, ens ho explica.
A les persones ens encanta que ens menteixen. Sí, potser que així de sobte sona mal, però ara ho explique. Quan estem llegint una novel·la sabem que ens estan enganyat, que probablement allò que conte es en major part mentida..Però així i tot, continuem llegint, delitant-nos amb la fantasia. Nosaltres, ja des de petits, ens deixem dur per aquest riu de mentides. Però així i tot, l’escriptor no ens està mentint, ja que ell ja ens està dient que el que va a contar es mentida, per tant l’escriptor acaba sent la persona mes honesta i que més veritats diu. Per que la societat humana està repleta de mentides que ens les volen fer passar per veritat. Mentides politiques, socials, mentides per a que no ens culpen o castiguen, per a obtindre més poder, o per a tindre mes diners, o simplement per el fet de molestar a la gent. Però totes aquestes mentides, rumor etc. son dites sense que l’emissari ens diga que siguen mentida, mentre que les mentides que ens diuen els escriptors son anunciades prèviament. I és que la realitat es massa dura per a les persones, les desgracies sempre estan presents durant el dia a dia de les persones. Sols la fantasia, la imaginació i creueres per uns instants eixes mentides, ens fan avançar. A més a més, encara que diguen mentides, no per això deixen de dir grans realitats. M’explique, voldria dir que encara que les situacions que passen siguen mentida, el transfons humà i emocional està. Com si no s’explica que encara ens puguen agradar els clàssics de l’època romana i grega? La nostra societat ha canviat, per que ens continua agradat? Per què encara que la societat haja canviat, els sentiments humans son els mateixos, i per tants encara que en mig d’una boira de mentides, sabem distingir la realitat, per que ens identifiquem.
En definitiva, el títol del llibre és el que li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” per què així, els humans podem podem sobreviure a totes les tempestats. Amb una llum que il•luminarà els nostres camins i amb una esperança que fa que aquesta llum no és perda.