Per què no escriure en català?
Hi ha gent que m’ha preguntat que per què he escrit en el meu llibre en València, o Català (m’és igual la diferència, és la mateixa llengua), que s’hi l’hagués escrit en castellà haguera tingut més eixida, o almenys probablement ja estaria editat. La resposta es òbvia, l’he escrit en la meva llegua per que m’ha donat la reial gana. És així de simple. A mi em flueixen les paraules més fàcilment amb la meva llengua que amb una altra. Em sent mes còmode, li trobe una infinitat de matisos que me la fan mes agradable. Supose que cada parlant te la mateixa sensació amb la seva llengua materna. Per què limitar-se a esc riure en una altra llengua per què tinga més eixida? Jo no vaig començar a escriure el meu llibre per a que tingues una gran difusió, el vaig escriure per què ho necessitava, no més ni menys. I que millor forma d’expressar-me que amb la meva llengua, amb la qual podia expressar-me millor? En l’època que vaig començar el meu llibre, jo tenia uns 16 anys, estava avorrit de la meva vida. Necessitava alguna cosa més, la realitat m’estava matant. Acabava de deixar la meva quadrilla d’amics i com aquell que diu estava pràcticament sol. A més a més, durant tota la setmana estava al institut fent primer de batxiller, i per les vesprades no es que fer molt i els caps de setmana treballava al bar de la meva tia. Total que la monotomia m’estava consumint. Així que vaig decidir escriure un llibre. Ja ho havia pensat feia molt de temps, però entre pitos i flautes mai m’havia posat per la feina. Ací estic d’acord en part quan Montserrat Roig afirma que els escriptors, necessitem de l’escriptura per a allunyar-nos de la realitat. Per a tindre el nostre propi món. Així que…
La veritat és que en un principi el meu llibre tractava sobre el meu videojoc preferit. Sí, era un argument basat amb el videojoc i amb personatges d’ell. Però la cosa canvià, mentre anava prenent forma l’obra l’argument es consolidà i es separava cada vegada més de la meva idea original. Finalment prengué una idea definitiva i deslligada al videojoc. Em vaig passar més de mig curs jo i un companys i amic de classe, que sols el veia al institut, parlant sobre la meva obra. Entre els dos buscarem nom a la xica. I ell em dibuixa un mapa del meu món seguint les meves indicacions. També l’aspecte de les armes definitives dels meus personatges me les dibuixa ell. Gràcies a ell a poc a poc me vaig fer una idea del com volia que fos la meva obra. Ell m’escoltava i donava les seves idees. Vaig decidir que un dels personatges del meu llibre seria ell. Com a ell li agradava molt les urpes a les mans i tal, eixa va ser la seva arma, la definitiva era igual però amb peculiaritats, però aquesta no apareix fins quasi al final de l’obra, al igual que la de la resta dels personatges. Ens divertíem molt. Inclús muntant teoria absurdes. Que al final en mi derivarien en teories més series. En eixa època sols vaig escriure tres capítols. I la veritat si ara és llegeix els primers escrits amb els definitius (encara que estan pendents d’un reelaboració) és veu la diferència. No va ser fins que me’n vaig anar a Saragossa, amb dinou anys, que no vaig reprendre l’obra i finalment als vint la vaig acabar. Així què, si la meva intenció era desviar la meva ment, per a que tindria que haver volgut escriure ne castellà, per a que tingués èxit? I és més, encara que la meva primera intenció hagués sigut fer ventes, per què no puc escriure amb la llengua que vaig nàixer? No hi veig cap motiu. Per això ànim a tot aquell escriptor que si li naix escriure amb la seva pròpia llengua que ho faça, que no és preucupe per si te eixida o no. Que escriga pel plaer d’escriure, no per a vendre. Està clar que no anem a ser hipòcrites, si el llibre te èxit i es ven, molt millor, no vaig a dir que no. Però que això no el limite a escriure amb la llengua que mes li agrade.