Els records
Que són els records? Una cosa real o simplement una invenció de la nostra ment? Quantes vegades hem pensant em recordat uns fets i desprès altres persones ho recorden de forma diferent? La memòria es veritat o una simple fal•làcia? Inventem els nostres records o simplement cadascun viu els moments d’una forma diferent? I que em dieu dels records inventats? Somnis que ens han paregut tan reals que al final els acabem confonent amb la realitat? Sí, la memòria es tot això i més. És una gran mentida, però a la vegada un gran veritat, per què el que som ho som gràcies als nostres records. I el més fotut és que a vegades recordem coses que voldríem oblidar i oblidem coses que volem recordar. Tot es molt complicat, o no? La vida es tan complicada, o la ment humana és la que ho complica? Tan senzill seria viure com a purs animals, que sols pensen en menjar i dormir i alguna que altra cosa. Però som humans i ens toca viure com a tal. Els records són part de la nostra vida, tot el que som i el que serem. No ens fa terror imaginar-nos que un dia qualsevol ens despertem i ho em oblidat tot? Que ja no recordem a ningú dels que em conegut, ni recordem res de la nostra vida. Per alguns això seria un alliberament, per a altres una perdició. Quins pensaments tindran les persones malaltes, per exemple d’Alzheimer, que sabem que a poc a poc van perdre tots els seus records? Ha de ser un sentiment desolador. I és que la memòria es una arma de doble fulla. Per una part ens fa sofrir i molt i per altra banda és la que fa que continuem vivint, la que fa que mirem cap al futur buscant un món millor o simplement un lloc o poder viure amb les nostres records. Si ja és frustrant intentar recordar alguna cosa i no aconseguir-ho, imagineu-se el que seria no poder recordar res. En fi. Què li anem a fer. LA vida està repleta de misteris. I alguns misteris no esta per a que els humans els resolguem, o almenys de moments. Si descobrirem tots els secrets, si aconseguirem saber-ho tot, què ens quedaria de la vida? Per a que viure si ja no podem sorprendre’ns ni esbrinar res? L’existència del ser humà radica en el coneixement. Encara que siga de petites coses. És un a part essencial de la nostra vida. A part que un coneixement absolut no ens conduiria a la nostra pròpia destrucció? O per contra ens conduiria a una salvació? Són preguntes sense resposta. Però que ahí estan. Des del principi de la humanitat. I en definitiva. Val la pena recordar-ho tot? Opine que no, moltes rancors estan arrelades amb eixa incapacitat d’oblidar. S’hauria de poder sols recordar els moments feliços. Bé, això tampoc es veritat, per que sense records dolents no podríem sobreviure, però si oblidar records que ens fan sofrir i que no ens serveixen per a res. Simplement per a refrenar-nos.